De l’obra de Mariscal no en puc dir gaires coses noves perque és conegut a tot el món per la seva innovació i perque està obert sempre a noves experimentacions.
La seva exposició a la Pedrera, un edifici modernista que és un dels emblemes de Barcelona, no és perque sí: l’antologia de l’obra de 40 anys de l’obra d’aquest artista queda molt ben emmarcada en aquesta casa del Passeig de Gràcia, que és un símbol de modernitat de Catalunya. Aquesta mostra està ordenada per temes i per idees i reflecteix molt bé el procés de creació d’una obra, sempre en contextos diferents; a més a més, és una mostra plena de color i d’alegria perquè les peces de Mariscal es barregen i es transformen de com eren quan les van crear: imatges, vídeos, dibuixos, escultures, teles...
Mariscal va néixer a València l’any 50 i va venir a Barcelona als anys 70 per formar-se en una època underground. Per això es va formar com a autodidacte i sempre ha tingut la influència del mediterrani.
Cobi va obrir-lo al món, i va ajudar que Barcelona fos més coneguda, però no només Cobi és Mariscal. Ell diu de Cobi que és el seu fill estimat però que també li agrada que marxi. Mariscal és gargots, publicitat, mobles, i ara cine perquè s’estrena la seva pel•lícula Chico & Rita, d’ell i de Fernando Trueba. En aquesta pel•licula, Mariscal ens recalca que el seu ofici és dibuixant.
En aquesta mostra he vist el seu món i la seva evolució: les formes i els colors són a vegades desmadrades, caòtiques, però sempre tenen una organització interna amb un objectiu: comunicar alegria i creativitat. S’hi veu la influència del còmic i de la cultura pop en el seu dinamisme.
De tot el que m’ha aportat aquesta visita vull destacar les lletres gegants que no formen cap paraula, sinó que deixen de ser lletres propiament per convertir-se en un llenguatge visual; el disseny de la vespa, que és rodona i quadrada i que dóna sensació de moviment i també d’estaticitat; les màscares amb forma de fotomaton que expressen molt el carácter de les persones encara que estiguin distorsionades, o les grans cortines que separen espais pro que ens deixen espais, pengen del sostre o les parets, són més de 1000 dibuixos, i disseny de vestuari amb elements molt singulars. No hi pot faltar el Cobi corrent perquè Mariscal és moviment.
En aquesta mostra hi hem pogut veure i entendre la trajectòria de Mariscal, des de que va crear el “Rrollo emmascarado”, un còmic underground, “el Señor del Caballito”, i els Garriris, que sempre estaràn amb ell i la seva obra: són personatges fets amb un traç rapid.
Em vaig fixar molt en el reclam de l’exposició que hi ha al Passeig de Gràcia.
Acabo la ressenya destacant unes paraules del mateix autor quan es refereix a Cobi, però que serveixen per tota la seva obra:
“Tot comença per un dibuix per expressar la manera personal d’entendre la vida”.

Blow-up

Pel•lícula ítalo-britànica de 1966 d’Antonioni. Es basa en una narració de Cortázar que es diu “Las Babas del diablo”.
Quan la vaig veure no la vaig acabar d’entendre. Només vaig entendre l’ambientació en Londres d’aquells anys 60, la música pop i tota l’expressió del fotògraf quan fa les seves fotos amb uns ulls blaus que destaquen molt.
Després, quan he anat buscant informació, he entès el que va significar en el seu moment: va ser una innovació en la manera de gravar les imatges amb la càmera i també amb la manera d’expressar les idees.
Ara sé que és una pel•lícula que va trencar molts estereotips als anys 60 en què va ser gravada: l’atmòsfera de Londres, la música dels anys entre pop i ye-yé i un protagonista, David Hemmings, que fa de detectiu .
Ara he entès que la trama és el descobriment d’un assassinat, però tambe he entès que l’assassinat se l’imagina el fotògraf: la ment crea la fantasia. No s’acaba de saber si és veritat o no el crim.
El link que poso és el d’una noia que està en una sessió fotogràfica molt sofisticada però al costat hi ha com unes robes que l’enquadren, que per mi volen dir el món de la imaginació, de les idees que no controlem perque són com núvols de roba.
Sé que és una bona pel•lícula però a mi no em suggereix tantes coses com altres pel•lícules, altres quadres.
http://www.youtube.com/watch?v=wygqlfUoJEs

comparació i anàlisi de revistes

NATIONAL GEOGRAFIC HISTÒRIA

portada molt sòbria. Amb una sola imatge: la de la faraona Nefertiti cap a la dreta.

És la representació d'una cara enigmàtica i molt maca, amb els atributs que li corresponen. És molt impactant. La Cara està il·luminada i això ressalta l'expressió viva dels ulls i la boca.

Però només esta ul·luminada una part de la cara, la dreta mirant-la de front:aquest contrast fa destacar l'enigma de la foscor desconegut i com brilla la cara amb llum. Ocupa tot el pla, excepte la columna de l'esquerra, on es citen els temes d'aquest numero de revista. El nom de la faraona Nefertiti ocupa tota la part inferior de la portada, i es diferencia aixi d'importancia amb els altres títols de l'esquerra. A sota del nom de Nefertiti, que gairebé és tan gran com el nom HISTÒRIA, hi ha una petita introducció: “L'enigmatica desaparició de la reina hereje”.

Els títols de l'esquerra tenen un títol principal que és en cada cas de color diferent: i són temes de diverses èpoques: per això van en colors diferents. I després tenen un subtítol tots en blanc. En destaca també la informació sobre cal·ligula, que és el segon tema important d'aquest número.

Les lletres que formen la paràula “HISTÒRIA” són grosses molt rectes, i de color blanc, també sòbries i amb una transmissió del símbol de puresa i cultura. Emmarquen molt bé la part de dalt de la Nefertiti.

Les lletres de baix estan col·locades a sobre del coll de Nefertiti, lligades, però el coll està gairebé difuminat.

Només amb aquests dos elements ja podem deduir com és la revista: adreçada a uns lectors cultes i intel·lectuals que també estimen la bellesa i admiren el món antic i el món clàssic.

La part de dalt de la figura del bust toca les lletres del titular de la capçalera. La cara de Nefertiti fa reflexionar i pensar. Se n'han destacat la meitat vermella dels llavis, l'ull negre i cella molt ben dibuixada.

L'interior combina la descripció molt ben feta dels temes històrics amb unes fotos ben fetes, com les que fa sempre el “National Geografic”. Els anuncis són de qualitat d'imatge i d'eslògan, i sempre molt elitistes també: cotxes, llibres exclusius, colònies, viatges, electrònica, de descripció sempre amb imatges originals i impactants.

Les fotos moltes vegades agafen un tros del text, i queda com si fos un manuscrit o un pergamí.

Hi destaquen quadros en negre de fons que remarquen els punts més interessants de la història que expliquen. I dins d'aquests quadros de text s'hi posa sovint una il·lustració de museu que fins i tot surt per sota del quadre, com si tingués vida.

Sempre la imatge ressalta el text i no hi ha cap pagina sense dibuixos o imatges

VOGUE

portada molt impactant: amb dues figures femenines que es col·loquen una a cada banda. Hi ha com una tela que les uneix, i és molt flotant i amb glamour. Al fons hi ha un pont molt conegut de París i uns edificis cap al fons que situen la fotografía. París és una ciutat símbol de la moda i de la gen que la pot consumir a aquest nivell.

Pel vestuari de les noies i per la seva postura oberta i activa veiem que és una revista destinada al món de la moda, del luxe. Aquesta portada no indica qu sigui destinada la revista a un món de gent que estima la cultura, sinó a la gent que estima el luxe. No la pot comprar tothom ni pot tenir el que s'hi anuncia tothom: és molt elitista.

Hi ha una part de la fotografía que toca les lletres del titular de la capçalera. En tota la portada es fa servir el contrast del negre i del blanc, que hi dóna elegància i equilibri dins del moviment de les dones.

A dins tot és color i moviment, amb tot de frases i dibuixos que ens fan sentir les olors, i els colors de la vista.

Les figures femenines expressen felicitat i benestar per la composició en que estan situades i pel moviment del seu cos, ple de llibertat i de vida.

L'interior és un elogi de les marques en si, del luxe i del consumisme.